Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

Amb motiu de les eleccions a Astúries i Andalusia, el CIS ha fet i publicat les seves enquestes preelectorals pertinents. No ens posarem ara a comentar les previsions d’escons, tot i que el pratxandoscopi ja ha fet l’aposta pel que fa als resultats d’UPyD.

Ens hem volgut fixar, però, en una altra pregunta. En concret la que fa referència a l’organització de l’Estat:

Le voy a presentar ahora algunas fórmulas alternativas de organización territorial del Estado en España.  Dígame, por favor,  con cuál está Ud. más de acuerdo.

Té cinc possibles respostes: un estat sense autonomies, amb menys competències, igual, més o que es pugui triar la independència.  Bé la resposta és en general, però entenem que és pertinent pel que fa al grau de competències de la pròpia autonomia. Considerem qui contesta a favor de que es pugui triar independència com independentista.

I ho fem per comparar-ho amb la clàssica pregunta del CEO:

Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, creu que Catalunya ha assolit

la qual té tres respostes:  massa autonomia, suficient grau d’autonomia e insuficient grau d’autonomia.

Per fer la comparativa convertim les dues primeres preguntes del CIS en una que, simplificadament, equival a massa autonomía. El mateix pel que fa a les dos darreres: si és vol més autonomía o independencia, l’autonomia actual és insuficient.  Ja convertides, podem comparar les respostes. Hem obviat els “no sé”, “no contesto”, locualocomo, etc.

Heus aquí la gràfica

Com es pot comprovar els andalusos estan majoritàriament contents amb la seva autonomia, cosa que explicaria l’absència al seu parlament de forces d’àmbit autonòmic (regionalistes, federalistes, independentistes, etc.) Aquestes sí estarien presents al Parlament català. Ara bé, com s’explica això d’en Cascos si quasi un 75% dels asturians ja els va bé l’autonomia o creuen que és excessiva? No sembla obeir a una pulsió autonomista. Es tractaria doncs, d’una batalla de la dreta local, no sabem ben bé perquè? O bé hi ha un asturianisme que no és reivindicatiu, però que vol ser governat per partits locals? A debatre.

D’altra banda cal veure l’elevat nombre de persones que són hostils al fet autonòmic. Aquí trobem la lògica del discurs de gent com el PP culpant les autonomies de la crisi o d’UPyD i la seva dèria recentralitzadora. Per contra menys d’un 5% de l’electorat català hi donaria suport. Això pot fer entendre el que s’allunya de la centralitat catalana els magentes i els blaucels.

Veurem aquest diumenge com va l’aventura casquiana i si s’acaba l’imperi socialismohade a Al-Andalus

Anuncis

Read Full Post »

Ja hi som tots!
Finalment la CUP es presentarà (o no) a les eleccions catalanes del 2014 (o abans). Bé o ho intentaran (o no). Tot i que ja en parlarem a la primavera del 2013 si el calendari maia anava errat.
Ahir a Reus, a l’Assemblea Nacional de la CUP es va aprovar per un sol vot un text que encoratja la formació a presentar-se a les eleccions al Parlament “tan aviat com sigui possible”. L’opció ha estat avalada amb 166 vots, mentre que la de presentar-se “quan es decideixi”, n’ha obtingut 165.

Bé, esperem que sí. En aquest cas tindríem les 9 formacions polítiques competint en unes mateixes eleccions.
Fins ara hem tingut un sistema polític de 5+2+2 partits polítics. A saber, 5 principals que es presenten i obtenen representació a totes les escomeses electorals. 2 més que tenen prou força a les catalanes (C’s i SI) però poca a les municipals o no es presenten a les espanyoles. I 2 més que tenen la força en les municipals i no es presenten o no es mengen res en la resta (PxC i CUP).

Pel 2014 podem tenir un Parlament d’allò més plural. Massa? No ben bé. Obviant els partits de les Fèroe i Grenlàndia, el Parlament de Dinamarca és força semblant. Us presentem una taula comparativa amb el nom del partit danès, la ideologia, i els equivalents en l’espectre polític català. Aquests, dividits entre “catalanistes”, “espanyolistes” i “migmig”. Tampoc som tant diferents. En sentit molt genèric tot

Partit danès

Ideologia

 Cat

Migmig

Esp

Partit Popular Danès Dreta populista IdCat PxC PP, AES
Partit Popular Conservador Conservadors CDC M.Nebrera PP
Democrata Cristians Democratacristians UDC
Esquerra Partit Liberal Danès Liberals CDC, DemCat CDL UPyD
Alliança Liberal Liberals SI
Esquerra Radical Socialiberals ERC, SI PSC C’s
Socialdemòcrates Socialdemòcrates ERC PSC
Partit Popular Socialista Ecosocialistes,
postcomunistes
ICV EUiA
Aliança Roja-Verda Anticapitalistes CUP RG

I encera queden els pirates, el PACMA i és clar… LA CORI!!

FONT: e-notícies

Read Full Post »

Catalunya ha estat tradicionalment un laboratori polític en el qual no s’ha parat d’experimentar moviments, formacions i manifestacions polítiques.

Algunes vegades aquests experiments queden en res i altres avancen el que succeirà en “Restospaña

Els motius no estan clars. Bé sigui perquè tot l’europeu és a prop i és cool, bé sigui per portar la contrària a Madrid, bé sigui perquè la tradicional mandra dels catalans ens porta a defugir la costosa ortodòxia i abraçar el “dolce fare niente” de l’heterodòxia.

Fem el típic repàs erudit:

A Catalunya hem fet l’única revolució anarquista de la història (36-37), i mal que bé, va funcionar. En el mateix període, i sense canvis legislatius, es va intentar solucionar el problema religiós per la via de l’acció directa aniquilant el 33% del clergat. Només la Cambodja de Pol Pot ha imitat i superat el model, carregant un percentatge major de cures khemers

En el capítol de les curiositats tenim el govern des de l’oposició: ERC a l’ajuntament de BCN (2007-2011). O la manifestació a la qual no va ningú, ni el partit convocant: Unitat Nacional Catalana. Va passar a Salt, contra la immigració il · legal. Cremar fotos d’un monarca és d’allò més normal, però no ho és tant que un partit d’esquerres com Ciutadans munti una manifestació de suport a les institucions ia la Monarquia. També des que els Khemers Rojos donessin suport a Norodom Sihanouk no es recorda cap exemple d’esquerra monàrquica.

No menys nou va ser el fet d’acomapanyar dels vots masculins amb signatures femenines en el referèndum de l’Estatut de 1932. Original invent de les noies d’ERC, amb el suport de Macià que no sabem si els dirigents republicans (mascles) ho veien tan clar. Recentment hem inventat els referèndums d’independència autoconvocats per la societat civil. La idea ja la han copiat al Sud del Tirol. A diferència del parlamentarisme canari i del sufragisme equatorià, a Catalunya s’ha escollit la via de la ILP per abolir la tauromàquia. La idea ja l’han imitat madrilenys, andalusos i balears. Els ciutadans, no els parlaments.

A nivell sindical les tres organitzacions més importants del segle XX han estat parides a Catalunya: UGT, CNT i CeceOO per aquest ordre.

Per contra les propostes electorals sorgides a Catalunya es compten per fracassos. I no ens referim a partits i coalicions separatistes, que lògicament naufraguen a Espanya, un dels països menys nacionalistes del món (rialles enllaunades). Ens referim a formacions polítiques amb ànim de ser organitzacions estatals. Parafrasejant un refrany sard sembla que el cos electoral espanyol pensi que “Encara no ha arribat res de bo per la N-II” (1).

Repassem algunes d’aquestes “ostentórees” cagades polítiques:

Partit Reformista Democràtic. També anomenada operació Roca, o el major patacada polític que van veure els temps. Pretenia crear un partit liberal entre el PSOE i el PP, disputant a Suárez aquest espai i confederant partits autonòmics de centre. El CDS els va guanyar, encara que CiU va aconseguir un resultat històric.  Dels components d’aquesta “join venture”, els liberals de Garrigues Walker van pringar els primers, Coalició Galega va acabar minvant i, recentment, Unió Mallorquina ha acabat canviant el nom assetjada pels casos de corrupció i fora del Parlament. Només el Partit Riojano i CDC han sobreviscut.

Curiosament, Cascos, Revilla i Barcina, poden acabar col · locant un assentament confederal en aquesta zona de ningú.

Ciutadans. Encara que no s’ho creguin Ciutadans és un partit polític d’àmbit estatal amb seu a BCN i no el PUD català. De fet té regidors en 3 comunitats autònomes (2). A part de la seva funció com a partit nacionalista estatal al principat (AKA nonacionalistes) pretenia situar-se, com tots, en un punt indeterminat entre el PSOE i el PP en la seva aventura restoespañola. Progre, però sense autonomisme mal entesos. Unitari com el PP (o més enllà) però laic. Socioliberal i espanyolista (més que el PSOE s’entén), encara que pogués recollir vots ultres. La idea i el moment no havien de ser tan dolenta ja que UPyD amb un plantejament calcat (una mica més escorat a la dreta) li ha tret rèdit. La pregunta, a l’estil Mourinho, és per què l’electorat prefereix a una exsocialista Rosa Díez davant d’un exwaterpolista, deixeble de De Carreras, que representa millor la frescor política. Per què? La diferència la marca Gorriarán?

Plataforma x Catalunya. El 2003 Plataforma x Catalunya va aconseguir el seu primer èxit amb gairebé 4000 vots i 4 regidors. I, municipals a municipals, no ha deixat de créixer des de llavors. Així que, en el període 2003-2006, emprenedors populistes van acudir a Vic per aconseguir la franquícia. Es van crear les Plataformes per Madrid, Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, etc com si fossin botigues Zara. I totes van acabar malament. Aquí podem donar almenys dos motius: Anglada i l’estatut. Primer: PxC és Anglada i a qui no li agradi … .. porta! … que fundi el seu partit. Les Plataformes havien de ser com delegacions, obeir l’osonenc, i celebrar per Sant Jordi el dia del partit. A més, va arribar el debat de l’estatut. Per a la resta de plataformes era una oportunitat d’or. Ja coneixen la famosa cançó del serromespaña, un hit. Però PxC ha arribat on està venent xenofòbia pura, sense colorants espanyolistes afegits amb una espurna d’ambigüitat i un potent aroma d’antisistema antipoliticastros. És més, va arribar a posicionar-se a favor de l’estatut, sent com és un partit autonomista i constitucionalista. El acabose. La plataforma madrilenya es va acabar dissolent, i la castellana es va diluir en un partit  regionalista.

El 2011 Anglada intentarà l’assalt al Congrés. Però el problema de les signatures ha estat irresoluble. Fora de Catalunya no ha aconseguit presentar candidatures. A més va perdre l’únic suport que tenia. Minutodigital es va passar al seu enemic: Pablo Barranco.

Ultradreta catalana. Juan Carlos Castillón, un ultra català és l’autor del text:

“Fuerza Nueva mai va tractar d’anar més enllà d’un viatge al passat, a l’Espanya anterior a 1957. Les falanges sempre han somiat amb tornar a ser el que eren abans de la reunificació, però els feixistes catalans sempre han tractat de crear alguna cosa nova. El que fa més trist el fracàs de l’extrema dreta catalana era precisament que entre totes les extremes dretes existents a Espanya, ha estat la més ambiciosa, l’única que ha intentat competir en el terreny de les idees “. (X. Casals, 2006)

Així doncs, fins i tot entre els ultres de marc nacional espanyol, hi havia diferències autonòmiques i freqüentment les tesis catalanes eren rebutjades. Juntas Españolas es va tenir un èxit (relatiu) a BCN mentre fracassava a Madrid.

Només CEDADE es pot considerar un èxit, tot i que mai es va presentar a unes eleccions (3). Com a club nazi d’opinió va ser una de les millors organitzacions pardes d’Europa. Per cert: eren antitaurins.

Partit Nacionalista Caló. Encara que pel nom semblaria un partit etnicista, en realitat és un partit clerical. Està inspirat per l’Església de Philadelphia. Dissenyat a Txarneguistan va tenir escàs èxit, ni tan sols van arribar a implementar-fora de la comunitat.

I, a tall d’anècdota, assenyalar que Lluita Internacionalista és un partit trotskista que només es presenta a Catalunya i Madrid. O, si es prefereix en 5 províncies, el 80% de les quals són catalanes.

De cada cas es podran trobar les causes individuals del fracàs, però elaborar una teoria que englobi el conjunt s’em fa més difícil.

No obstant això almenys una vegada cada segle un projecte nascut a Catalunya té èxit. Al segle XX (1923 en concret) el PMC (Partit Militar de Catalunya) va crear i va posar en marxa el Directori Militar que va tenir, al principi, gran èxit de crítica i públic. Fins i tot el PSOE i l’UGT el van veure amb bons ulls.

Al XIX, el conservadorisme foral a Cadis, les Jamància, el republicanisme federal o el carlisme confederal de finals del XIX van córrer la mateixa sort. Únicament el progressisme de Prim va funcionar políticament. Amb només dir-los que es va petar els Borbons … Va tenir tant d’èxit Prim, que van haver de matar-lo.

Així que Carme[n], guarda’t del carrer del Turc (avui Marquès de Cubas)

::

(1) “Encara no ha arribat res de bo per mar” és el proverbi original sard

(2) ERC té regidors en quatre comunitats, ergo és un partit més espanyol que Ciutadans

(3) El Partit Nacional Socialista de Catalunya, promogut per CEDADE, mai es va presentar a cap elecció.

Read Full Post »

No han estat les autonòmiques catalanes un lloc on els partits d’extrema dreta (i dreta extema) han obtingut els millors resultats. Sobre tot comparats amb els èxits d’Anglada a les municipals i el de Ruiz Mateos a les europees del 89 (68.613 vots),  sent aquest darrer el millor resultat d’aquesta banda política a qualsevol elecció catalana.

Entenem per aquest conceptes les dels partits que queden “a la dreta” del PP, ni més ni menys, partit que tindrà la seva pròpia entrada amb posterioritat.

Vegem el total de vots de les diferents formacions que s’han anat  presentant a les catalanes.

 

Suma del vot d'extrema dreta

 

Com es pot veure el millor resultat fou el de 1980 gràcies als 27.807 vots de Fuerza Nueva. El millor registre a unes autonòmiques d’una partit ultra a Charneguistán. Aquest mateix any la Falange de las JONS encara arreplegava 6637 vots sent la medalla de plata. El PNI també tragué 4741 vots.

Des de llavors només dos formacions han passat dels 4000 vots les Juntas Espanyolas hereves del Piñarisme i Plataforma per Catalunya, només en la figura del seu lider, Anglada, hereva de la mateixa formació. PxC té el tercer millor registre en aquesta classificació amb 4892 vots.

El repte d’Anglada és  passar dels 28mil vots i situar-se com a millor polític de l’extrema dreta catalana. I ho pot ben assolir si s’apropa al 1% dels vots com assenyalen algunes enquestes. I s’hi ha algú en aquest espectre que  pot entrar al Parlament, és ell.

Competirà amb els seus exsocis del Partit x Catalunya, i els neonazis del Moviment Social Republicà. AES ens ha confirmat que aquest cop no es presenta, ni sols ni amb Democracia Nacional. No tenim cap dubte de que Anglada els escombrarà.

Per cert, una dada curiosa és que només FE de las JONS s’ha presentat almenys a tres comicis. MSR son uns “veterans” amb dos comicis consecutius (2003 i 2006) i PxC repetirà. La resta de formacions: Juntas, Ruiz Mateos, Españoles Bajo el Separatismo, etc. han tingut una presència puntual. Es presenten i despareixen.

Com un Guadiana, ben mirat

Read Full Post »

Tot aprofitant que nosequin Tribunal Internacional ha dit que l’independència de Kososovo no és il·legal parlarem de  l’independentisme del Quebec i de Catalunya. 🙂

Hem consultat els resultats del referèndum quebequès de l’any 1980 i les dades sobre independentisme que recopilà el Centro de Investigaciones  Sociològicas el 2001 (pregunta 25). Així:

Al referèndum americà hi votaren 3.738.854 quebequesos. El 85% del cos electoral. Dels quals 65.012 foren vots nuls (1,74%) , 2.187.991 es posicionarn contra la independència (59,56%)  i 1.485.851 s’hi mostraren partidaris (40,44%)
Les dades de l’enquesta del CIS, assenyalen que a l’any 2001, a Charneguistán, el 48, 1% estava en contra de la independència i el 35,9 hi estava a favor. Més els tradicionals  13,3% que s’absté i el 2,8 % que no sap, no contesta, ein?? , etc.

Com que les dades porcentuals del referèndum són sobre votants i no sobre el cos electoral quebequès de l’any 2001 (4.367.584 persones humanes) hem de fer els càlculs. A saber, calcular els vots sobre el total dels quebequesos majors de 18 anys registrats. Per poder comparar:

Quebec 1980

si 34.02 %

No 50.09 % Abs 14.39 % Nul 1.48 %
Catalunya 2001

si 35.8 %

No 49,1 % Abs  13.3 Ns/nc 2.8 %

Com es pot veure els resultats americans del 1980 semblen coincidir quasi exactament amb l’enquesta europea. Catalunya, doncs,  tindria la mateixa proporció d’independentistes i dependentistes que el primer referèndum quebequès.  El panorama, és clar, és bastant diferent atès que:

  • No hi ha un partit (o coalició de govern) que governi i tingui al seu programa la proposta de fer un referendum semblant . I
  • El Canadà no  és l’Estat espanyol

Per tenir, tenen els seus propis Ciutadans, amb 4 escons (3,7% dels vots)  per una legislatura acabada la qual acabaren enfrontats els uns amb els altres.

Read Full Post »

Doncs sí, arrebuscando a l’USB tenim la segona part. La que recull els resultats de les eleccions europees pel que fa als partits extraparlamentaris. No presentem les dades del total de vots d’un segment de l’espectre polític sinó  les dades, només, del partit amb més vots de cada tendència. Per vagància, val a dir.

Resultats europees Catalunya estraparlamentaris

Bé, aquí sí hem considerat a UPyD de centre, per la seva transversalitat. D’altra banda com a “solidari” entenem l’esquerra independentista catalana o bé basca, quan s’ha presentat a les europees.

Destaquen els “famosos” 39.962 vots d’HB a Catalunya que en les següents es van convertir en 15.427. Perduts? No exactament. Cal sumar-hi els 16.885 de Catalunya Lliure amb qui competia. El MDT demanava el vot per HB. Això fa uns 32.312 als que caldria afegir els trotsquistes que donaven suport a HB al 87. LCR o LI, no estic segur. Els vots, doncs, no es van perdre es van transformar, com l’energia.

Altra sector interessant és el de l’ultradreta que no ha tingut mai bons resultats excepte amb el mediàtic Ruiz Mateos al 89. El millor resultat fins ara a Charneguistán. És un probelma de liders i cares?

Pel que fa als verds tot i tenir un bon començament, amb resultats superiors als 30.000 vots, recordem, pel primer partit les seves bones expectatives s’han anat esvaint. Cal un únic partit fort? Potser una aliança amb els animalistes?

L’extrema esquerra no ha deixat de baixar des de les darreries dels 70 i els 80 tot i els seus magres resultats. Olivier Besancenot han vingut a Barcelona, però no sembla haver-nos deixat gaires deixebles.

Poca cosa a dir del “centre”; de tots els sectors el que ha tingut pitjors expectatives. I només si afegim UPyD com a força transversal, amb calçador, encara es pot dir que remunta. Es degut a l’existència de CDC? Chi lo sa!

El gràfic:

Fi dels posts sobre les europees.

Ara toca: catalanes 2010!

Read Full Post »

Un de les coses curioses dels llapis de memòria òptica és que de vegades són com el bagul dels records i trobes arxius abandonats de fa temps, dels quals te n’havies oblidat.

Doncs bé, us presentem el gràfic  dels resultats de les europees a Catalunya. Creiem que és força interessant.

Europees a Catalunya, històric

Eleccions europpes a Catalunya 1987-2009

Caldria comparar els resultats amb la participació.  Així, més que canvis en l’orientació del vot el que reflexa és una cada cop més baixa participació en aquestes eleccions. La columna de l’esquerra assenyala els milers de votants.

Com veiem, des de 1999 tots els partits, amb excecpió d’ERC, comencen una devallada amb  el vot.  Tot i així…

El PSC va caient, lentament. Era previsible que perdés encara més vots a les darreres. Tal com varem anticipar.

La davallada  d’ICV és gairebé semblant. Arrivant als mínims històrics

El PP sembla que no s’emportà tot el vot del CDS. Com a molt, gairebé frega la suma de tots dos el 1987 al 1999. Després d’això baixa, tot i que el 2004 guanya a CiU i presuposa una pujada en porcentatge. En TOTES les eleccions a Catalunya el PP perd vot des d’Aznar.

No s’explica la gran davallada de CiU de 2004. Potser pel seu pacte amb el PP.  Part se n’aniria a ERC, que puja lleugerament (els únics en aquestes eleccions)

I sembla que torna a votar a CiU al 2009. Aquest votant que fluctua (no tot serà un pur transvassament entre ambdós partits) podria ser el acabi en un lloc intermig: Reagrupament-Laporta

Les dades:

dades eleccions europees a catalunyaA destacar que ICV i PSC signen el seu pitjor resultat en el 2009. CiU el seu segon pitjor resultat. El PP el seu tercer pitjor resultat i ERC el tercer millor.

I segueix sense sortir res al “centre polític” que substitueixi al partit d’Adolfo Suarez. UPyD no compta.

Read Full Post »

Older Posts »